Maria Dolors Farrés (Vic, 1962). Escriptora i llicenciada en periodisme per la Universitat autònoma de Barcelona. Va exercir la seva professió durant 17 anys en la premsa escrita comarcal. Va ser locutora a Onda Rambla, Ona Osona, Ràdio Vic i corresponsal de Catalunya Ràdio entre 1985-1998 i 1999-2001. Durant aquesta etapa també va col·laborar en altres treballs, com la Revista Imatges... Records de la vida d’Osona i el Ripollès, d’Edicions el Bon Temps.El 1995 va publicar la novel·la curta Ciutat ambre (Columna) i el llibre El Pla del Remei. Col·lecció Els Barris d’Adigsa (Generalitat de Catalunya). Va fer una incursió al terreny editorial com a redactora a les editorials Castellnou i Credsa-Vox-Biblograf.Mentrestant, però, va escriure relats i va començar L’hora quieta, novel·la que li va portar set anys i mig de feina i que el 2003 publicà Nació Digital.El 2007 va guanyar el premi finalista del Sant Jordi i el 2008 va aparèixer sota el segell de Proa amb el títol El monestir de l’amor secret.Maria Dolors Farrés va créixer entre els munts de papers i llibres de temàtica geològica i paleontològica que envoltaven el seu pare. Tot i l’atracció pel món científic, el seu interès es va encaminar cap a la literatura durant la pre-adolescència. Per a ella van començar llavors temps difícils en què s’iniciava en l’escriptura però s’interrompia sovint. No va ser fins als 25 anys que va aconseguir endinsar-se en l’activitat de crear ficció de manera continuada. El 2003, una malaltia la va allunyar de les activitats periodístiques. A partir d’aleshores, es dedica exclusivament a la literatura.

El monestir de l’amor secret

Finalista del Premi Sant Jordi 2007. Proa

FragmentAcabat el funeral, sis homes de Déu entren de nou al monestir per reprendre les feines. No alcen els ulls de terra. Ara que ja ha passat tot, els ànims i la força s’esgoten de cop.Dos dels frares van a l’scriptorium i un altre a la cuina. El mésjove es tanca a la infermeria i contempla el pilot de llibres i pergamins escampats sobre la taula, els alambins, el morter, les rengleres de pots ordenats en una gran prestatgeria. Mai no havia conegut una tristesa tan fonda. Però un frare no ha de plorar.L’únic que trenca la norma és, precisament, el prior.S’ha agenollat a la seva cambra privada, amb els ulls fixos en la imatge d’un sant Llorenç mortificat al llit de flames.–És l’hora de laudes, senyor –diu el jove, darrere d’ell.–Déu no em pot perdonar, aquesta vegada no. –Les llàgrimesli llisquen galtes avall, la barbeta li tremola.–La congregació us necessita!–Aneu a l’església i torneu després de l’oració. Us he de parlaren secret.–Prior Daniel!–Feu el que us dic, si us plau...El frare desapareix en silenci. Un jorn com aquest es recordatota la vida.Tres anys i mig enrere, ningú no s’hauria imaginat tantadesventura.Era l’agost del 1378 i plovia.(En trobaràs un fragment extens aquí: http://www.naciodigital.com/biblioteca)